Aquest matí procedents de diferents punt de sortida, la majoria des de Santa Cristina d’Aro, ens hem trobat al vestíbul de l’estació de Renfe de Caldes de Malavella un grup de 25 persones que hem agafat el tren MD de les 9:00h per anar fins a Barcelona.
Hem arribat a l’estació de Sants on ens hem trobat amb la Queta i en Miquel i hem agafat el metro per anar fins a la parada de l’Hospital de Sant Pau. Com que encara faltava una estona per la visita guiada, hem anat a buscar una terrassa a l’Avinguda Gaudí per prendre un cafetó. Malauradament, no hem encertat en la selecció de la terrassa perquè només ens podien oferir tapes (ni croissants, ni entrepans, ni res del que es suposa habitual per un esmorzar) i ens han fet esperar molt per servir-nos.
Tot i això hem arribat prou bé a l’entrada principal del Recinte Modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau on ens esperava en Josep Anton B., el guia oficial que hem contractat, el mateix que ja ens va fer el guiatge quan fa poc menys de dos anys vàrem anar a visitar el Temple de la Sagrada Família, i la Sílvia V. i en Jaume. La visita guiada estava reservada per les 11:30h.
En Josep Anton ens ha conduït per tots els llocs visitables de l’hospital, oferint-nos una molt bona i detallada explicació de tota la seva història, des de que es va concebre la idea de la seva creació fins a l’actualitat. Llàstima que hi havia molts grups de visitants i alguns cridaven massa per poder escoltar-lo prou bé.
Hem visitat, entre altres, el pavelló de Sant Salvador (espai expositiu), la Casa d’Operacions (va ser el quiròfan principal), el pavelló de Sant Rafael (espai de recreació històrica), els túnels, el pavelló de l’Administració (el més gran i més ric en ornamentació, on destaquen el vestíbul, l’escala principal i la sala «magna»),…
Tot seguit un text extret del fulletó que ens han donat a l’entrada:
«El Recinte Modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és una joia de l’arquitectura modernista, obra de Lluís Domènech i Montaner. Construït entre el 1902 i el 1930, va ser la seu de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau des del 1916 fins al 2009.
En la seva època, va marcar una fita en les construccions hospitalàries; un espai obert, amb bells edificis aïllats, comunicats entre si per una xarxa de túnels i envoltats de jardins, cercant el confort dels malalts. És Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 1997.
Al llarg de la seva trajectòria com a hospital, els diferents pavellons han experimentat molts canvis. El 2009, un cop traslladats tots els malalts i serveis mèdics al nou Hospital, el conjunt modernista s’endinsa en un procés de rehabilitació sense precedents en un espai patrimonial. Dels dotze pavellons que el conformen, vuit estan acabats.
Qüestions com la recuperació dels espais originals projectats per Domènech i Montaner, la transformació dels pavellons en espais funcionals de treball i l’aplicació de criteris de sostenibilitat i estalvi energètic han regit el procés de rehabilitació».
Acabada la visita ens hem acomiadat de la Sílvia i en Jaume i d’en Josep Anton (amb ell, fins a la tarda) i hem baixat tot caminat per l’Avinguda Gaudí per arribar a la part de baix, just en front del Temple de la Sagrada Família, on es troba el restaurant «La Llesca» on teníem taula reservada per dinar-hi a les 14:00h. Avui ha sigut la tercera vegada que hem escollit aquest restaurant i no ens ha decebut en absolut.
A les 16:15h hem sortit del restaurant i ens hem dirigit tot caminant pel carrer Provença (vorejant el Temple de la Sagrada Família) fins al Passeig de Sant Joan on hem agafat, en dues tandes, el bus V19 que ens ha pujat fins dalt el Carmel, just davant d’una de les entrades del Parc Güell on ens hem retrobat amb en Joan Anton. La visita guiada estava reservada per les 18:00h, però hem pogut entrar-hi 15′ abans.
De nou, en Josep Anton ens ha conduït pel parc, oferint-nos aquí també una molt bona i detallada explicació de tota la seva història; i aquí sí l’hem pogut escoltar bé.
Tot seguit, un text extret de la Viquipèdia:
«Eusebi Güell va encarregar a Gaudí el projecte de fer una urbanització per a famílies benestants a una gran finca que havia adquirit a la zona coneguda popularment com la Muntanya Pelada. La seva situació era immillorable, en un entorn saludable i amb vistes esplèndides sobre el mar i el Pla de Barcelona. A la urbanització es preveien unes 60 parcel·les de forma triangular, amb una xarxa complexa de camins, viaductes i escales que salvaven la topografia del terreny. Les condicions de construcció eren molt restrictives, ja que només es podia edificar una sisena part de la parcel·la, i l’alçada i la ubicació dels habitatges no podien obstaculitzar la vista al mar ni privar els veïns del sol. Güell volia recrear els parcs residencials britànics i, per aquest motiu, el va denominar Park Güell, en anglès.
Gaudí va respectar la vegetació existent a l’antiga finca, com ara els garrofers i les oliveres. Quant a la introducció de noves espècies, va optar per plantes mediterrànies de baixa demanda aqüífera. Així mateix, va idear diversos sistemes de captació i emmagatzemament d’aigua a partir dels sistemes de rec que havia après en l’entorn rural de la seva infantesa. D’aquesta manera, tant la vegetació com la gestió dels recursos hídrics contribuïen a evitar l’erosió del terreny com a conseqüència de les fortes pluges mediterrànies, al mateix temps que ajudaven a cobrir les necessitats d’aigua dels habitants de la urbanització.
L’octubre del 1900 es va començar a anivellar els terrenys i les obres van anar a bon ritme. El 4 de gener del 1903, una descripció publicada a l’Anuari de l’Associació d’Arquitectes feia constar que ja estaven acabats els dos pavellons de l’entrada, l’escalinata principal, l’aixopluc o espai d’espera, la tanca exterior, els viaductes i una part de la gran esplanada, així com el sistema d’evacuació d’aigües.
El 1907 ja se celebraven actes a la gran plaça, per la qual cosa sabem que la Sala Hipòstila ja estava totalment coberta, i el banc ceràmic que l’envolta es va completar l’any 1914.
El primer a comprar una parcel·la al parc, l’any 1902, va ser un amic de Güell, l’advocat Martí Trias i Domènech, que va encarregar la construcció del seu xalet a l’arquitecte Juli Batllevell. Al mateix temps, el contractista de l’obra, Josep Pardo i Casanovas, va edificar una casa mostra per tal de dinamitzar les vendes, que fou projectada pel col·laborador de Gaudí, Francesc Berenguer. Gaudí s’hi va traslladar a viure el 1906 amb el seu pare i la seva neboda.
Poc després, l’any 1907, Eusebi Güell convertia l’antiga casa senyorial que ja existia quan va adquirir els terrenys per fer la urbanització, la Casa Larrard, en la seva residència habitual.
En aquests anys, i amb el vist i plau del propietari, es van celebrar multitud d’actes cívics a la gran plaça.
Les condicions complexes de la venda de les parcel·les, mitjançant antics contractes emfitèutics, la manca d’un transport adequat i el caràcter molt exclusiu de la urbanització la van fer inviable. A falta de compradors, les obres es van abandonar l’any 1914. Només s’havien construït dues de les 60 cases previstes.
El parc es convertia així en un gran jardí privat, que Güell cedia per a actes públics, mentre començava a aparèixer a les guies turístiques de Barcelona com un dels punts d’atracció de la ciutat.
Eusebi Güell va morir a la seva casa del Park Güell l’any 1918 i els seus hereus van oferir el parc a l’Ajuntament, que va acordar-ne la compra en el plenari municipal celebrat el 26 de maig del 1922. L’any 1926 es va obrir com a parc municipal. La casa de la família Güell va habilitar-se com a escola pública, que va prendre el nom del pedagog Baldiri Reixac, i la zona situada a l’esquerra de l’entrada es va destinar a viver de flors ornamentals per a l’Ajuntament.
Gràcies a la tasca d’Amics de Gaudí, la casa de Gaudí al Park Güell es va obrir al públic com a Casa Museu Gaudí el 1963. El Park Güell es va convertir així en un parc públic molt apreciat pels barcelonins i en un important focus d’atracció de visitants. Va ser reconegut com a monument artístic l’any 1969 i va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1984«.
Acabada la visita i les desenes de fotos que ens hem fet, ens hem acomiadat, ara sí, d’en Josep Anton, agraint-li les dues visites.
Hem baixat a peu fins a la Plaça Lesseps on hem agafat el metro amb el convenciment de que teníem temps suficient per poder agafar el tren de les 19:51h, una hora abans del previst, a l’estació de Passeig de Gràcia. Però no ho hem aconseguit per només un minut de retard, per culpa d’un «petit» incident que hem tingut en les barreres d’accés a les andanes de Renfe.
Total, que ens hem hagut d’esperar 59′ a l’andana de l’estació; l’espera se’ns ha fet llarguíssima! Per sort, el tren ha vingut puntual i hem arribat a Caldes de Malavella sobre les 22:00h.
Un dia fantàstic, molt ben aprofitat i amb molt bona companyia, però esgotador! Hem fet gairebé uns 9kms caminant.
Més i més fotos >>> 261016 – SORTIDA A BCNA