Aquesta tarda hem acabat de llegir l’obra “La rosa tatuada”, de Tennessee Williams, traduïda al català per Carlota Subirós. La vàrem començar abans de les festes de Nadal i creiem que la podríem acabar en un parell de tardes, però ha resultat ésser més llarga i potent del que semblava en un inici.
Quan hem acabat i hem reflexionat sobre l’obra, hem coincidit amb aquests adjectius: intensa, divertida, delirant, sensual i molt italiana, en un context d’amor i hipocresia.
Reproduïm tot seguit la sinopsis del llibre i la trajectòria literària de l’autor que hem trobat buscant per internet:
Sinopsis de “La rosa tatuada”
Es diu que “La rosa tatuada” va ésser escrita per Tennessee Williams a Barcelona l’any 1949 i estrenada el 1951, a Broadway.
L’autor retrata la societat d’una petita comunitat tancada del sud dels Estats Units, no gaire lluny de Nova Orleans, als anys cinquanta. Serafina Delle Rose és una dona que viu en una comunitat siciliana d’una petita població de Louisiana. El seu marit, un camioner al qual idolatra, mor en un accident, i del disgust també mor espontàniament el fill que d’ell esperava. Serafina es reclou a casa seva, amb la intenció de mantenir un dol rigorós i d’allunyar-se de les tafaneries de les veïnes, obligant que la seva filla adolescent, Rosa, faci el mateix. La història descriu el progressiu ensorrament de Serafina fins que, sobtadament, apareix el jove Alvaro, un altre camioner, també sicilià, que no té gaire traça amb les dones.
Tennessee Williams
Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus, Mississipi, 26 de març de 1911 – Nova York, 25 de febrer de 1983), va ser un novel·lista i sobretot dramaturg; les seves obres de teatre van adquirir un ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se’n van fer.
Va estudiar a les universitats de Missouri, Iowa i a la Washington University de Saint Louis. De filiació protestant, decidí, en els últims anys convertir-se al catolicisme, en un fosc gest religiós. Després de l’apogeu mundial de la seva obra dramàtica, representada en nombrosos països occidentals, s’enfrontaria a la crisi d’un teatre que havia començat a empobrir-se i banalitzar-se al començament de la dècada dels seixanta.
La primera de les seves obres, “Batalla dels àngels” (1940), obria un cicle dramàtic dominat per la visió esquinçada i lírica de la forma de vida americana: frustracions, alcoholisme, passions eròtiques, desenganys, donen el to pessimista i escèptic d’aquesta dramatúrgia que va tenir en el cinema estatunidenc de dues dècades una de les seves fonts argumentals de més èxit. Altres peces seves, “El zoo de vidre” (1944), “You touched me” (1946), que pertanyen a la primera fase del seu cicle dramàtic, no permetien preveure l’actual discutit ocàs d’aquest autor, que ja el 1962 declarava ser “físicament repel·lent” i estar “avorrint el públic”.
L’èxit teatral i cinematogràfic assolit amb “Estiu i fum” (1948) i “La rosa tatuada” (1950) contrasta amb la banalitat de les seves últimes obres, a l’estil de la seva “Bye Bye, Birdie” (1960), peça al llindar del fulletó. A aquesta gradual pèrdua de les seves riques virtuts inicials corresponen obres com “El tren de la llet no es detindrà més aquí” (1962), “The Two character Play” (1967) i “En el bar d’un hotel de Tokio” (1969).
Com ell mateix explicà en les seves memòries, les seves obres es basen fonamentalment en el sexe i en la violència . La seva homosexualitat és obertament confessada. Les seves obres sovint són protagonitzades per una dona vulnerable i sola, que pot suportar el seu turment mercès a un fràgil ensomni del passat i del futur. Però la il·lusió ha d’enfrontar-se amb la realitat, i llavors es produeix una violenta crisi que es desencadena davant la presència més o menys interessada de l’home.
Williams escenifica una sèrie de problemes típicament estatunidencs. La frustració, la poesia irrealista, la tendresa i la crueltat, són els puntals psicoanalítics de les passions que viuen els personatges de les seves millors obres. En les obres posteriors a les esmentades, adés reapareixen en certa manera uns temes idèntics o molt semblants.
“Camí reial” (1953) és una investigació expressionista les seves pròpies actituds vers l’activitat de l’artista. “El descens d’Orfeus” (1957) ha estat descrita com un “poema oníric i fantàstic”, malgrat el caràcter tenebrós del tema que tracta: la fagocitosi de l’individu pel seu homònim. “La nit de la iguana” (1961) reitera el tema de la solitud de l’individu, submergit en el major desemparament moral, però sempre desitjós de reviure, encara que sigui fora del temps.
Va obtenir, en dues ocasions, el Premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: “Un tramvia anomenat desig” i “La gata sobre la teulada de zenc”, ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l’èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra “La nit de la iguana” en ser mereixedora del Premi Drama Critics Circle.
