Aquest vespre hem acabat de llegir el llibre “Pedra de tartera” de l’autora Maria Barbal. Tot i que la història de la protagonista, la Conxa, està ambientada des de començament del s. XX fins la dècada de 1960, i que, la majoria de nosaltres, com a molt, en aquella dècada érem unes nenes, ens ha evocat un munt de records que hem viscut a través de les nostres àvies i/o mares.
Ens ha agradat el llenguatge emprat que a les primeres pàgines del llibre se’ns feia molt estrany, però que, a mida que hem anat avançant pagina darrere pàgina, ens ha resultat força “familiar”.
Reproduïm tot seguit la sinopsis del llibre i una breu ressenya sobre la trajectòria literària de l’autora que hem trobat buscant per internet:
Sinopsis de “Pedra de Tartera”
Ambientada fonamentalment al Pallars nadiu de l’autora, “Pedra de tartera” narra la vida de Conxa, que va des de començament del segle XX fins a la dècada de 1960; una vida marcada per la supervivència i el desarrelament. Víctima passiva del seu temps, Conxa representa totes aquelles dones que, mentre la vida les obliga a callar, han vist com el temps els passa per davant sense poder fer-hi res. A través de les seves paraules i, especialment, dels seus silencis, Barbal retrata la duresa de l’existència d’una dona pagesa, mentre els ecos dels esdeveniments històrics que sacsegen el país, des de l’adveniment de la República fins a la dictadura, van arribant, a poc a poc, a les comarques del Pallars.
«Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies…». La Conxa es veu així quan empresonen el seu marit al final de la Guerra Civil. D’adolescent, ella va haver de deixar la família en un poble del Pallars per viure amb la de la seva tia i, d’aquesta manera, ajudar-la en una altra població de la mateixa comarca. Allà va conèixer en Jaume, paleta i fuster d’un poble veí, de qui es va enamorar, i s’hi va casar. Per raó de la Història, a la protagonista li cal aprendre de la resistència pacífica dels minerals.
Maria Barbal
Maria Barbal (Tremp, 1949) es va donar a conèixer amb la novel·la “Pedra de tartera” (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), una fita de la narrativa catalana contemporània. Aquest llibre obre un cicle novel·lístic amb el Pallars nadiu de l’autora com a punt de referència, que també integren “Mel i metzines” (1990) i “Càmfora” (premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de Literatura 1993). La seva obra com a novel·lista també comprèn els rellevants títols “Escrivia cartes al cel” (1996), “Carrer Bolívia” (1999), “Bella edat” (2003), “País íntim” (Premi Prudenci Bertrana 2005) i “Emma” (2008). Després del seu brillant debut com a autora de narracions amb “La mort de Teresa” (1986), ha publicat els volums de relats “Ulleres de sol” (1994), “La pressa del temps” (2009) i “Cada dia penso en tu” (2011). L’any 2014 va publicar la novel·la “En la pell de l’altre”, sobre la capacitat de la protagonista de brillar damunt d’una mentida. Amb la novel·la “A l’amic escocès” (2019) va cloure l’anomenat Cicle del Pallars.
El 2021 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària i el Premi Josep Pla amb la novel·la “Tàndem”, traduïda a l’italià, l’eslovè i l’alemany.