Aquesta tarda un grup de 40 persones, entre sòcies, socis, amistats i acompanyants, hem anat en autocar a Barcelona per assistir a la segona representació (es va estrenar ahir) de l’obra teatral “Els criminals”, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, una nova adaptació del director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) de l’obra original de l’austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958), amb música de Dani Espasa i un repartiment coral que inclou Joan Carreras, Cristina Plazas, Lluís Soler, Maria Rodríguez i Kathy Sey, entre d’altres.
Com que l’obra és molt peculiar i no volem pecar de subjectivisme, reproduïm tot seguit un article-entrevista que El Punt Diari li va fer a en Jordi Prat i Coll tot just fa uns dies abans de l’estrena i que ens ha semblat prou entenedor:
Jordi Prat i Coll recupera aquesta obra ara convençut que el teatre de Bruckner “fa ressonar alguns moments de la nostra història del segle XX” i “il·lumina el present sense que sigui evident”.
Pocs dies abans que es proclamés la Segona República Espanyola, la companyia de l’actriu Maria Vila va estrenar una primera adaptació d'”Els criminals” al Teatre Romea de Barcelona. “És una obra lliure, valenta, forta, intensa. Teatre de debò, i no de nata i pasta de tortell com el que, a indicacions dels empresaris, ens serveixen els nostres autors”, deia una crítica anònima publicada a “L’Esquella de la Torratxa” el 10 d’abril del 1931.
Prenent un bloc de pisos com a element unificador, “Els criminals” ressegueix la història d’una sèrie de veïns que es troben immersos en problemes amb la justícia, encarnada sobretot per Lluís Soler, que interpreta “un jutge obsedit amb les lleis”. “Bruckner inventa una mena de Rue del Percebe, un edifici on passen coses”, diu Prat. “Costa molt trobar una obra en què tanta gent pugui lluir; tots els personatges tenen moments per brillar i per aconseguir que el públic hi empatitzi, i mira que fan coses que no s’han de fer”, afegeix. Com a “Els Jocs Florals de Canprosa” i “La Rambla de les floristes”, Prat ha prioritzat que sigui “una obra entretinguda” i amb moltes escenes musicals, encapçalades pel pianista Jordi Cornudella, el saxofonista Jordi Santanach i el contrabaixista Dick Them. “Cantarem “La cançó violeta” de Mischa Spoliansky, que es considera el primer himne gai de la història, i convertirem l’escenari en un cabaret”, diu el dramaturg. Al mateix temps, adverteix que no es tracta d’una comèdia: “La tesi de Bruckner és que tothom pot ser criminal si es donen certes circumstàncies. Riureu, però és una obra terrible. Tot i que sigui còmic, el final és molt poc esperançador, perquè és com jo estic en aquest moment. Hem de parlar alt i clar, les mitges tintes no funcionen”.
Tenia ganes de fer una obra de teatre alemany d’entreguerres, però que em pogués explicar alguna cosa sobre el meu país”, ha explicat el director, que es va decantar per aquest text perquè parlava sobre la justícia, un tema que li “ressonava” amb episodis de la història d’Espanya, com el període de la Segona República al Franquisme o la transició a la democràcia.
En la versió original, cinquanta intèrprets representen a la multitud de personatges que habiten els diferents cubiculums de l’edifici, que estan construïts en escena, però Prat i Coll ha reduït l’obra a 13 actors i 3 músics, i ha unit tota l’acció dramàtica en un mateix espai.
El resultat, en les seves paraules, és “una obra entretinguda, rica teatralment i necessària perquè fa entendre com el passat pot il·luminar el present”, alguna cosa que fa a través de les dues hores i cinquanta minuts en els quals es desenvolupen els tres actes.
El primer, ha explicat, són “pinzellades on tots els personatges tenen moments per brillar, per construir-se i perquè l’espectador pugui empatitzar amb ells”, i el segon està dedicat al judici dels criminals i a posar al descobert el funcionament del sistema judicial.
Per al tercer acte, la versió original del qual Prat i Coll considerava que “no estava al nivell dels altres dos”, el director ha recuperat uns parlaments sobre la segregació que Bruckner va escriure en una altra de les seves obres, “Les races”, diàlegs que assegura que “anaven perfectes per als personatges d’aquesta obra”, i que, en aquesta ocasió, ha traslladat a un cabaret on se segueixen desenvolupant les trames dels criminals.
“És una obra terrible, la qual cosa ens està dient és terrible, i he fet un final molt poc esperançador”, ha avançat el director.
