Avui hem sigut 36 persones les qui a les 8:00h ens hem trobat directament dins l’autocar que ja ens esperava al pàrquing de sorra de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, perquè feia un fred “de nassos, o de collons”! Tothom abrigat com si anéssim a esquiar: les expectatives pel que fa a la temperatura no eren gens favorables. Però malgrat això, tothom ha sigut fidel a la convocatòria.
Avui el nostre conductor ha sigut en Pere, molt agradable i molt bon conductor.
Hem improvisat una parada tècnica a l’àrea de servei de Coll de Revell i hem seguit fins arribar a Calldetenes on gairebé tothom s’ha animat a fer la Ruta dels Molins, que surt d’allà mateix i està molt ben senyalitzada en tot el camí: una ruta molt tranquil•la i planera al costat del torrent de Sant Martí, amb estones en obaga entre la vegetació.
LA RUTA DELS MOLINS FARINERS DE CALLDETENES
La Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements hidràulics que abastien fa anys els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut. Es tracta d’un camí amb poc desnivell, amb ponts i passos que permeten observar al llarg de gairebé 4kms tot un seguit de canals i recs, basses, rescloses, fonts, “cadiretes” i molins; tots ells elements d’arquitectura hidràulica que permetien aprofitar tot el cabal d’aigua del torrent.
Al poc de començar la caminada al carrer Folgueroles de Calldetenes, hem trobat el primer molí i un dels més vells del municipi: el Molí del Pujol. Hem creuat el Pont de fusta de les Eres i hem seguit paral•lels al torrent passant pels següents llocs d’interès: Cadireta del Molí de Pujol, Font de la Gana, Font de les Eres, Molí de la Frontera, Carcabà i Molí de Rosanas, Després de passar sota el túnel de la C-25: Cadireta del Molí de Rosanas, Molí de la Calvaria, Font de Sant Martí, Mina d’aigua, Molí del Nadal, Font Vermella i Molí d’Alta-riba.
En arribar a Sant Julià de Vilatorta, i seguint encara paral•lels al torrent de Sant Martí, hem caminat un tram per asfalt, però de seguida hem tornat al corriol de sorra que va pel costat, i hem passat per diverses fonts fins arribar a la Font de Sant Fèlix que ja es troba dins del Parc de les 7 Fonts, un gran espai verd, amb una àrea infantil (gronxadors i tirolina) i zona de pic-nic amb taules, on, just damunt de la font amb 7 aixetes que dona nom al parc, ens hem retrobat totes i tots: els qui anaven tot davant (com si els hi anés la vida) i els que anàvem tot darrera, gaudint de cada raconet que ens oferia el camí. I també ens hem trobat amb la família de l’Assumpta C. que ens han acompanyat la resta de la jornada.
La ruta se’ns ha fet curta perquè havíem previst uns gairebé 6kms i no han arribat a 4kms, però ha agradat molt a tothom i gairebé ningú ha passat fred perquè, en contra del que prevèiem al sortir de casa, ha fet un bon sol, gens de vent i una temperatura força agradable.
Ens hem enfilat de nou a l’autocar i en Pere ens ha conduït fins el Monestir de Sant Pere de Casserres. Però pel camí, ens hem parat al Mirador del Pantà de Sau des d’on hem fet un munt de fotos, comprovant que el pantà ja ha superat el llarg període de sequera que va patir no fa massa i que el famós campanar ja llueix immers a les seves aigües.
Un cop hem arribat al pàrquing del monestir, hem hagut de caminar uns 500/600m fins a la porta d’accés on ens esperava impacient la Vinyet, la nostra guia. Impacient amb raó, perquè hem arribat 30′ més tard del previst. Però el seu guiatge per dins el monestir ha estat impecable.
MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES
El Monestir de Sant Pere de Casserres, l’únic de l’ordre benedictí a Osona situat a les Masies de Roda, damunt d’una cinglera i envoltat de les aigües del pantà de Sau, va ser erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit, quan l’any 1006 comprà el domini alodial de Casserres al comte Ramon Borrell de Barcelona (marit d’Ermessenda de Carcassona, la “nostra”!), amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere.
Casserres és l’única casa benedictina d’Osona amb vida monàstica durant molt segles i la que ha deixat un més important llegat històric i monumental, essent un dels conjunts monumentals més importants de l’arquitectura romànica catalana. També va passar aviat d’abadia a priorat, però la seva unió al gran monestir borgonyó de Cluny li va assegurar més de tres segles de notable vida religiosa. Com molts altres monestirs tingué un parell llarg de segles de decadència, però, en comptes d’un ressorgiment tardà, el 1573 fou unit com a simple granja, lloc d’explotació o font d’ingressos als jesuïtes del convent col·legi de Betlem de Barcelona. Ells van mantenir-hi encara el culte fins la seva expulsió d’Espanya pel rei Carles III el 1767.
Poc després la Tresoreria Reial va vendre a particulars els seus béns i terres, i els nous propietaris ja no cuidaren els edificis ni s’ocuparen del culte, però aquest, a instàncies de l’autoritat religiosa, va continuar fins a mitjans del s. XIX a càrrec del sacerdot responsable de Sant Pere de Savassona. Des d’aleshores la casa va experimentar un procés imparable de ruïna i degradació.
El monestir fou declarat Monument Històric Artístic, amb categoria de nacional, el 3 de juny de 1931, i a causa d’això el 1934 l’arquitecte Josep M. Pericas i l’historiador Ramon de Vilanova van promoure la creació d’un Patronat de Sant Pere de Casserres, que es proposava estudiar i restaurar el monestir, però no arribà a actuar a causa dels esdeveniments polítics del país.
Les primeres obres de restauració o consolidació es van dur a terme entre els anys 1952 i 1962 i varen salvar el monestir del que semblava una ruïna imparable.
La gran difusió de la Catalogne Romane (1960) del Dr. Eduard Junyent, va despertar l’interès dels estudiosos, sobretot estrangers, vers Casserres, cosa que va facilitar, a partir del 1969, la nova carretera vers el Parador Turístic de Vic o de Sau, inaugurat el 1972.
Es feren diferents gestions amb la família propietària, sempre ben disposada a la restauració, i varen tenir èxit al final de la dècada dels 90. El gener de 1991 el Consell Comarcal d’Osona adquiria la propietat del monestir i d’un sector del seu entorn, i tot seguit va fer les gestions oportunes per implicar les institucions públiques del país en la seva restauració. Entre 1993 i 1997 diversos serveis del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya emprengueren un seriós treball arqueològic i arquitectònic que es va traduir en un estudi i restauració total de l’edifici i la seva adequació per a visites del públic.
La inauguració de l’obra restaurada va tenir lloc el 10 de juliol de 1998. Des d’aleshores Casserres s’ha convertit en un lloc de constant atracció de visitants i també de celebració de concerts i altres actes culturals.
Diu la llegenda que la família noble dels vescomtes d’Osona va tenir un fill, que tres dies després de néixer va parlar. Va dir que només viuria trenta dies i que, un cop mort, el seu cos fos posat dins una arqueta tancada, que es carregués sobre una mula i que es deixés a l’animal anar cap on volgués. Allà on s’aturés s’hi hauria de construir un monestir sota l’advocació de sant Pere.
Actualment el monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s’interpreta la vida dels monjos a Casserres, mitjançant la recreació de les sales: celler, cuina, refectori, dormitori, sala capitular, scriptorium i cambra prioral, que han conservat la mateixa disposició al llarg dels segles, així com un audiovisual on s’explica la llegenda, la història i el procés de construcció del conjunt monàstic.
Destaquen: el seu petit claustre, que és el claustre amb porxos de columnes més antic que es conserva a Catalunya i lúnic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades; l’església, una de les esglésies romàniques més importants de Catalunya per la seva dimensió i, sobretot, per la seva singularitat d’ésser més ampla que llarga, degut a la dificultat de l’estretor de l’espai on es va construir. És una grandiosa basílica de tres naus i tres absis. Va ser consagrada l’any 1050 i després de 200 anys de no celebrar-hi l’eucaristia i haver estat profanada amb certs rituals en les darreres dècades, com ara misses negres, el 2002 va estar reconciliada pel Bisbe de Vic, restablint el culte al monestir.
(Text extret de la seva web i del fulletó que ens varen donar a l’entrada).
Sortint del monestir, hem tornat a l’autocar i cap a dinar que hi havia molta gana!. Hem dinat al restaurant “Can Janot” de Tavèrnoles, un restaurant senzill de cuina casolana, on hem trobat la taula parada i ens han servit amb diligència els plats que prèviament havíem triat i que han satisfet a la gran majoria del grup.
Sobretaula, cafès i algun xarrup de ratafia i de nou cap a l’autocar. En Pere ens ha portat de retorn cap a Santa Cristina d’Aro, posant fi a una jornada que es preveia una mica enterbolida per la temperatura prevista, però que ha resultat molt agradable, com sempre que sortim amb la gent d’Ermessenda.
Fins la propera!!!
Més fotos >>> 251123 – RUTA DELS MOLINS DE CALLDETENES I MONESTIR SANT PERE DE CASSERRES